Maneres de sentir el museu

by

Reflexions sobre el museu en tota la seva dimensió és el que podreu trobar a l’exposició El museu com a pretext, ideada pel Museu de l’Empordà i comissariada per Anna Capella (directora del museu) i Cristina Masanés. Després de recórrer varis indrets de Catalunya, estarà fins el 3 de juny al Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat.  Amb poc més de quinze peces d’artistes de diferents nacionalitats i cultures, tracten el museu com un tot: centre de conservació, gaudi i reflexió d’objectes que reflecteixen la nostra cultura. Un recorregut sintètic i ben ideat que mostra la globalitat del museu i la funció que l’obra d’art té dins seu.

Candida Höfer ens convida a reflexionar sobre l’espai i el públic amb les seves fotografies de l’Oberes Belvedere de Viena, mostrant escultures en un entorn sumptuós però mancat de vida degut a la falta de públic. La tristor de les obres d’art que no visita ningú. El museu aïllat de la societat, que no facilita l’accés ni la comprensió de les peces que conserva. Un museu que ha de canviar per tal de poder complir el seu paper social i cultural, una institució que s’apropi a la gent i surti al carrer com va fer Perejaume en la performance Migdia a Valls (2009), present com a fotografia al final de l’exposició. La població portant obres d’art, com si d’una processó religiosa es tractés, participa d’un acte que recorda que l’art i la cultura són propietat de tothom, i que alhora qüestiona el paper del museu com a contenidor i mausoleu d’obres d’art.

Un paper que també reflecteix el peruà Edi Hirose en la sèrie fotogràfica Intervención MALI (2008). Allò que no es veu, el museu durant el seu procés de canvi i remodelació de sales. Les peces ocultes darrere les teles, com les imatges sacres bizantines, ens conviden a pensar sobre la veneració que es mereixen aquestes obres. Una veneració que Hans-Peter Feldman trenca amb les escultures David i Venus (1977-2008), apropiació postmoderna de peces clàssiques, que amb la voluntat de trencar fronteres entre l’art culte i la cultura de masses recrea tal com eren les peces en l’antiga Grècia, pintades amb colors plans i cridaners. Una obra que ens porta a reflexionar sobre allò que valorem en l’obra d’art actualment i allò pel que va ser concebuda.

El tractament sobre l’obra d’art el fan Jordi Mitjà i Jaume Pitarch, l’un directament i l’altra a partir de reproduccions. Mitjà utilitza una plantilla d’oftalmòleg per intervenir sobre una pintura del 1889, restaurant-la parcialment en Espectre (segon intent) (2010). Pitarch, per la seva banda, homenatja al Bosco i a Pollock en El Jardín de las Delicias i Entropía de Jackson: El Jardín de las Delicias, dues obres que són una, ja que rascant un puzle de la famosa obra flamenca ha elaborat, amb les restes, una peça tipus action-painting, reflexionant sobre el buit en un món profusament visual.

Les peces més interessants de l’exposició les trobem en forma de vídeo, en un espai fosc just abans d’acabar el recorregut, i ens porten a mirar amb uns altres ulls les obres i el lloc en què s’emplacen. Eulàlia Valldosera, amb Dependència mútua (2009) ens fa veure com la dona de la neteja és la persona més propera a l’obra d’art, més enllà de conservadors, comissaris i restauradors. Ens presenta a Liuba, una jove ucraïnesa treballadora al Museo Archeologico di Napoli (sense contracte de feina: “No em calen papers per treballar a Nàpols”) que neteja una imponent escultura de l’emperador Claudi, “el meu amic Claudi”, segons ella. L’abraçada literal, íntima, de la persona que creuríem més allunyada de l’art, quan els conservadors es limiten a veure-la a la distància, ens fa reflexionar sobre els papers que tenim establerts.

La tailandesa Araya Rasdjarmrearnsook també trenca esquemes i mites amb Two planets (2007-2008), on demostra que la suposada universalitat de l’art occidental no existeix. “Estan arrencant l’herba? Estan buscant algun tipus d’insecte? Si es troben a la platja, potser estan buscant alguna mena de petxina” són les reaccions de grangers tailandesos davant “Les espigadores” de Millet. La pretesa espiritualitat de la pagesia no arriba als treballadors del Pacífic. Tampoc ho fa “Déjeuner sur l’herbe” de Manet, amb els camperols tailandesos, malgrat que el nu sempre sigui objecte d’escàndol i provoqui riure i perplexitat. El context familiar és el que fa que els occidentals creiem comprendre l’obra, si més no sempre necessitem d’un discurs per tal d’arribar al seu fons.

El museu, que ha celebrat fa poc el seu dia, ha d’adaptar-se al temps i al context de cada cultura per poder complir el seu paper: apropar-se a la societat per tal que aquesta reflexioni sobre el món en què habita. Un gust poder reflexionar amb aquests exemples.

Categoria : Uncategorized